DENIP

Escrit per la Pau

En Pau era un noi de Mataró que vivia la seva adolescència com qualsevol altre noi de la seva edat. Anava a una escola del centre de la ciutat, cursava el segon curs de secundària i a la seva classe sempre era escollit delegat per la seva capacitat de posar ordre, d’escoltar els altres i resoldre els conflictes entre companys. Tenia molt amics, probablement pel seu caràcter extravertit i sociable.

Un bon dia, mentre anava de camí de l’escola a casa, va veure una noia de cabells pèl-rojos i rinxolats que corria desesperadament. En Pau, encuriosit, va decidir seguir-la, va baixar més de la meitat de la Riera, va creuar la plaça de darrere l’ajuntament, va travessar la plaça Gran fins arribar a can Xammar. Allà, va veure com la noia s’amagava sota unes escales i plorava desconsoladament. En acostar-s-hi, la noia el defugí i començà a córrer altra vegada. Alguna cosa molt greu devia haver-li passat per fugir d’aquella manera.

Al matí següent, en arribar a l’escola, la professora va comunicar a la classe que aquell mateix dia s’incorporaria a l’aula una nova companya, una noia vinguda de Síria.

Quan en Pau va veure entrar per la porta una noia pèl-roja de cabells rinxolats, de seguida va reconèixer la mateixa noia que havia vist el dia abans. La War va seure al costat d’en Pau i no va fer cap mena d’intent per parlar-hi, ni tan sols va dir-li hola. Semblava realment que no hagués reconegut aquell noi que hores abans l’havia consolat.

Passaven els dies, i la War no s’adaptava a la resta de companys. Se sentia apartada, cada dia tenia un conflicte diferent amb un company o bé amb un professor. Fins que un 30 de gener a l’hora del pati va topar amb l’única persona que mai s’havia posat en cap problema: en Pau. I és que va molestar-li que ell li oferís el seu esmorzar. Va tirar-li l’entrepà al terra i en Pau es va enfadar tant que va clavar-li una empenta. Quan la mestra ho va veure, els va castigar amb un dia sense pati i fent una redacció sobre el DENIP, perquè justament aquell dia coincidia amb la celebració de la no-violència i la pau.

En Pau va fer un escrit de quatre folis a dues cares on apareixien noms propis i conceptes com ara Mahatma Gandhi, Martin Luther King, violència suspesa, violència de gènere. La paraula pau hi apareixia més de cent vegades, dinou de les quals era en altres llengües. La War, en el seu escrit de tretze ratlles i mitja, es va limitar a escriure com de sola se sentia, com de trista es llevava cada matí i com la feia enfadar que els altres xiuxiuegessin a cau d’orella sobre la seva persona.

Per ella les sigles DENIP no volien dir res més que coses negatives, i això va entristir molt en Pau. Va pensar que no cal anar gaire lluny per fer les paus. La Pau és en cadascú de nosaltres i només quan s’està en pau amb un mateix s’aconsegueix estar-hi amb la resta d’éssers humans.

Ell li donà la mà i li va prometre que mai més la deixaria sola, que la defensaria de qui volgués fer-li mal i que volia saber moltes més coses sobre ella, sobre la seva família, sobre els seus orígens i sobre la seva manera de ser. Un 30 de gener com avui en Pau  comprengué de veritat el significat del seu nom.

Tots nosaltres podem ser en Pau, segur que heu reconegut algunes de les situacions d’aquesta breu història. Només cal decidir quin camí volem triar, i evidentment l’únic camí amb final feliç és el camí del diàleg, de l’empatia i del respecte als nostres iguals. En Pau no va adonar-se’n fins que va veure-ho escrit en un paper. Potser nosaltres podem fer-ho a base de paraules, i aconseguir així un món millor. Junts construïm la felicitat. Junt podem també construir la pau.